Per qui eres, vida contemplativa?

El diumenge de la Santíssima Trinidad l’Església ens convida a resar per aquells i aquelles que resen. Se celebra “la jornada pro orantibus”. Els cristians sabem que l’oració és necessària perquè la nostra fe siga una fe viva que ens porte a unir-nos a Déu i als germans. La mirada contemplativa de Déu, del món i dels germans és fonamental en la vivència de la fe. Però a l’Església hi ha una vocació a entregar la vida al Senyor fent de l’oració l’eix fonamental de l’existència. Este carisma és propi de monges i monjos. Tot el que ocorre dins dels murs d’un monestir està en funció de l’oració i de la contemplació. El lema que la Conferència Episcopal ha proposat per a la jornada d’enguany té forma de pregunta: “Vida contemplativa: ¿per qui eres?”. Esta pregunta no remet a un “que” (eres per a un determinat treball, per a defendre una idea o una ideologia), sinó a un “qui”, a una persona. El Déu de Jesucrist és el que sosté i determina tota la vida contemplativa, un Déu d’infinit Amor, que demana una resposta d’amor. Per això, esta vocació exigix el lliurament de la pròpia vida. En altres ocasions he recordat que l’optimisme no és el mateix que l’esperança, perquè l’esperança es recolza en Déu i ens manté fermes i serens enmig de les dificultats. Ara em sembla oportú recordar que cal distingir entre èxit i fruit. Perquè si mesurem la vida contemplativa segons els criteris del món, podem concloure fàcilment que no té cap èxit, cap resultat enlluernador i immediat. Ara bé, la vida contemplativa dona molt fruit. El fruit s’espera amb paciència, perquè la llavor creix, però el sembrador no sap quan arribarà el fruit; ni on eixe fruit produirà els seus efectes. La fecunditat és moltes vegades invisible, “no pot ser comptabilitzada. Un sap bé que la seua vida donarà fruits, però sense pretendre saber com, ni on, ni quan… Potser el Senyor pren el nostre lliurament per a vessar benediccions” on menys ens imaginem (FRANCESC, Evangelii Gaudium, 279). A més de ser un estímul per a tots els cristians, les monges i els monjos són també la veu de totes les persones que no resen. I d’esta manera les arrosseguen amb ells cap a Déu, vivint així la comunió dels sants i sent solidàries amb tota la humanitat. Sense oblidar l’oració d’intercessió pels presos, els refugiats, els emigrants, les víctimes de dependències, els perseguits, els aturats, els malalts, les famílies des-estructurades… És a dir, una oració que abasta a la humanitat malalta, pobra i necessitada. “Per la vostra oració, diu Francesc, vosaltres cureu les nafres de tants germans”. I recordant l’escena del llibre de l’Èxode (17,11) en la qual l’oració de Moisés decidix la sort del seu poble, el Papa Francesc va dir en un document sobre la vida contemplativa: “Hui, com llavors, podem pensar que les sorts de la humanitat es decidixen en el cor orant i als braços alçats de les contemplatives” (Vultum Dei Quaerere, 17). Que esta jornada ens porte a agrair a Déu el testimoniatge de lliurament dels qui han entregat la seua vida a Déu en el camí de la vida contemplativa.