Pla Pastoral Diocesà - LLIBRE II - Tema 6: Vocació, servei i ministeri

INVOCACIÓ Oh Esperit Sant, Amor del Pare, i del Fill, inspira'm sempre el que he de pensar, el que he de dir, com ho he de dir, el que he de callar, com he d'actuar, el que he de fer, per a glòria de Déu, bé de les ànimes i la meua pròpia Santificació. Esperit Sant, dona'm agudesa per a entendre, capacitat per a retindre, mètode i facultat per a aprendre, subtilesa per a interpretar, gràcia i eficàcia per a parlar. Dona'm encert en començar, direcció en progressar i perfecció en acabar. Amén. PER A REFLEXIONAR I PREGAR: * Jo t'he cridat pel teu nom (Is 43, 1). * Ell ens va elegir en Crist abans de la fundació del món perquè fórem sants i irreprotxables davant d'ell per l'amor (Ef 1, 4). * En va instituir dotze perquè estigueren amb ell i per a enviar-los a predicar (Mc 3, 14). 6.1 INTRODUCCIÓ Vivim un temps en què moltes persones se senten desorientades. La velocitat dels canvis, la pressió d'allò immediat i la dificultat per a construir vincles estables creen un clima interior que afavorix la confusió sobre qui som i cap a on ens dirigim. En este context fràgil, la vocació cristiana no pesa ni complica la vida; oferix una llum que permet comprendre l'existència amb major profunditat. La fe recorda que la vida no és un recorregut sense direcció, sinó una història que pot llegir-se des de Déu. En el text de l'evangeli de Marc que hem llegit, s'assenyala que el Senyor crida per a dues finalitats: estar amb Ell i anunciar la Bona Nova. Per això, és necessari promoure una autèntica espiritualitat vocacional que impulse les comunitats cristianes a buscar quina és la voluntat del Senyor per a cadascun dels seus membres; comunitats que acompanyen, especialment els joves, en la busca del sentit de la seua vida i de la seua missió, com a resposta a l'amor rebut. Quan algú descobrix que és cridat i que la seua vida té un sentit volgut pel Senyor, tot s'il·lumina de manera diferent. Canvia la forma d'afrontar el patiment, les decisions, les relacions, els límits, i també els desitjos més profunds. La vocació ajuda a caminar amb serenitat, esperança i disponibilitat. 6.2 LA VOCACIÓ COM A EXPERIÈNCIA PERSONAL I COMUNITÀRIA La pastoral vocacional s'ha de constituir en un camí d'escolta, acollida i acompanyament, recolzat especialment en testimonis creïbles i pròxims que oferisquen sentit en un món marcat per la desorientació. Un camí d'escolta, perquè la vocació cristiana naix d'una iniciativa prèvia: Déu crida. No crida uns pocs privilegiats, sinó a tots, sense excepció. Eixa crida fonamental consistix a viure en comunió amb Ell, a reconéixer que som estimats, acompanyats i sostinguts. El Papa Francesc ho resumix així en *Christus Vivit*: "Eres important per a Déu, perquè eres el fruit d'un somni d'amor" (CV 115). Un camí d'acollida, perquè esta afirmació no es queda en una idea consoladora. Té conseqüències reals: la vocació a la santedat es convertix en un camí possible per a qualsevol creient, siga quina siga la seua situació. No es tracta d'aconseguir un ideal perfecte, sinó de deixar que Déu entre en la vida i la transforme des de dins. La vocació universal a la santedat és, per tant, la base sobre la qual es construïx qualsevol crida més específica. I un camí d'acompanyament i testimoni, perquè les nostres comunitats parroquials es veuen cada vegada més necessitades de testimonis de vida que ho posen tot en comú, visquen en un mateix cor i un mateix sentir. Els processos d'acompanyament no passen solament pel sacerdot o la religiosa de la nostra parròquia: passen per una comunitat compromesa amb els majors, les famílies, els joves, els xiquets, els pobres… Del compromís sorgix l'acompanyament, i d'eixe acompanyament sorgix la vocació concreta. 6.3 DISCERNIMENT VOCACIONAL I ACOMPANYAMENT La cultura actual oferix moltes alternatives, però poques orientacions profundes. Se'ns convida constantment a triar, però sense un criteri sòlid per a ordenar els desitjos. La vocació introduïx una claredat nova: no tot val igual, no tot conduïx a la plenitud. Hi ha camins que ens acosten a Déu i camins que ens desdibuixen. Viure la vocació implica aprendre a distingir. És escoltar una paraula que dona direcció, una paraula que no domina ni oprimix, sinó que ajuda a integrar la vida. En un món que proposa identitats canviants i fugaces, la vocació convida a descobrir una identitat rebuda, estable i confiable. El discerniment vocacional no consistix a endevinar el futur, sinó a llegir la pròpia història amb veritat. Discernir és, també, reconéixer els propis temors i resistències. A vegades la por de perdre seguretat o d'equivocar-se paralitza. El discerniment convida a confiar: quan Déu crida, dona llum, sosté i obri camins fins i tot en la debilitat. L'acompanyament personal es convertix en una ajuda imprescindible en els processos de creixement en la fe i discerniment: algú que escolta, que assenyala obstacles, que convida a no precipitar-se, que ajuda a veure el que un a soles no veu. Particularment en els grups de joves, la tasca del catequista o educador comporta este acompanyament. Com que són grups de creixement en la fe, és important que la persona que coordina i gestiona estos grups puga donar una paraula i ser testimoni, en paraules i obres, del seu compromís amb l'Evangeli. El discerniment vocacional és un procés pacient que demana sinceritat i una mirada humil sobre un mateix; un procés en què la persona aprén a unificar la vida i a prendre decisions des de l'encontre amb Déu, i no des de la pressió de circumstàncies passatgeres. Per a arribar a viure això, es necessita una pastoral vocacional que pose l'èmfasi en la vivència de l'amor incondicional de Déu, propiciant recessos, oració i espais de silenci. També són necessaris llocs d'escolta i diàleg on tots ens sentim interpel·lats i puguem compartir, ja siga en les famílies o en la comunitat parroquial. Ambients de diàleg on només prevalga una veritat, Crist, on ningú és jutjat pel que pensa, però sí que és interpel·lat pel que diu la Paraula de Déu i el Magisteri de l'Església. 6.4 EN CLAU SINODAL: MINISTERIS LAICALS La crida universal es concreta en camins diferents. No totes les vocacions són iguals, però totes participen de la mateixa font, com arreplega el Document Final del Sínode sobre la Sinodalitat (Part I, núm. 21): «El camí sinodal de l'Església ens ha portat a redescobrir que la varietat de vocacions, carismes i ministeris té una arrel: “tots vam ser batejats per un sol Esperit en un sol cos” (1Cor 12, 13). El baptisme és el fonament de la vida cristiana». D'esta comuna i primera vocació rebuda en el Baptisme sorgixen les altres vocacions: a l'orde sacerdotal, a la vida consagrada, al matrimoni, a la vida laical compromesa, ja siga en l'atenció als pobres, en l'acompanyament de xiquets, adolescents i joves, en la pastoral de la salut, en l'atenció de majors… I, dins de la vocació laical, la implementació del Sínode sobre la sinodalitat ens presenta un desafiament pastoral concret: reconéixer i formalitzar ministeris laicals que no siguen "ajudes" al sacerdot, sinó vocacions baptismals autèntiques. Moltes comunitats viuen hui una paradoxa perillosa: necessiten més mans, més serveis, però continuen esperant que tot ho faça o ho autoritze el capellà. Això no només és esgotador per al clergat, sinó que empobrix la missió i deixa sense exercir vocacions laicals genuïnes que Déu ha cridat. El Document Final del Sínode insistix que «el procés sinodal ha mostrat que l'Esperit Sant suscita constantment una gran varietat de carismes i ministeris en el Poble de Déu (n. 36). Pel Baptisme, tots els batejats són corresponsables de la missió de l'Església; no és que el laïcat "ajude" el clergat: és que el clergat i el laïcat són corresponsables, amb funcions distintes però complementàries. Alguns ministeris laicals instituïts són: Catequista diocesà/ana (reconegut formalment); Ministre de l'escolta −Acompanyant espiritual; Coordinador/a de menudes comunitats; Ministre de caritat− Responsable d'obres socials; Lector/a litúrgic instituït; Acòlit/a; Sagristà/ana responsable... Els ministeris laicals no són càrrecs honorífics ni voluntariats passatgers. Són ministeris formats, revisats, recolzats i reconeguts per la comunitat i per la parròquia, amb continuïtat i avaluació. Per què és açò important per a la sinodalitat? Perquè ensenya al poble de Déu que tots són subjectes actius: quan un laic és instituït ministre, tot el món veu que la parròquia no és "el capellà + alguns feligresos", sinó una comunitat amb vocacions i funcions diverses. Si existixen ministres laicals reals, la corresponsabilitat és visible. En este temps, moltes comunitats requerixen noves maneres de presència i de servei. La diversitat de vocacions i ministeris no dividix, sinó que enriquix. Cada camí aporta una cosa única per a la missió comuna. L'important és comprendre que no existix la vocació orientada a un mateix: tota crida és, en última instància, per als altres. 6.5 LA DIMENSIÓ VOCACIONAL EN LA PASTORAL El Document Final del Sínode ens diu en el número 57: «En la comunitat cristiana, tots els batejats estan enriquits amb dons per a compartir, cadascun segons la seua vocació i condició de vida. Les diferents vocacions eclesials són, de fet, expressions múltiples i articulades de l'única crida baptismal a la santedat i a la missió». I els qui reben estos dons «estan cridats a contribuir tant a la vida de la comunitat cristiana, mitjançant una adequada pastoral vocacional, com al desenvolupament de la societat en les seues múltiples dimensions». Integrar la dimensió vocacional en tota la pastoral fomenta processos en els quals tots estem immersos i involucrats. No es tracta d'una elecció sense més, d'un sentiment o d'una decisió. La qüestió de fons és preparar l'oïda i el cor per a escoltar i rebre, amb agraïment, la crida que Déu té per a cadascun de nosaltres. Solem pensar que la crida vocacional es dona només en la joventut. És veritat que esta qüestió, de manera existencial i vital, es dona en els primers anys de la nostra vida de manera privilegiada, però no exclusiva. La vocació és una cosa que acompanya tota la nostra vida, ja que «Ell ens va elegir… perquè fórem sants i irreprotxables davant d'ell per l'amor» (Ef 1, 4). La dimensió vocacional integrada en la pastoral ajuda a fer que cada membre de les nostres comunitats parroquials descobrisca que és estimat incondicionalment per Déu, que la seua vida té sentit, que la vertadera llibertat és la resposta generosa a la crida de Déu, i que totes les vocacions en l'Església (a l'orde sacerdotal, a la vida consagrada, al matrimoni, a la vida laical compromesa) conduïxen a la plenitud de l'amor cristià, a la santedat. MOMENT DE PARTICIPACIÓ Algunes preguntes que ens poden ajudar a la reflexió i a la conversa en l'Esperit: * Quins canvis de llenguatge o enfocament necessitem per a transmetre millor la vocació com a plenitud de vida? * Quines experiències o testimonis vocacionals concrets es podrien implementar en la nostra Església? * Com involucrar activament les famílies i comunitats en el discerniment vocacional? * Quin canvi es veuria en la nostra parròquia si tinguérem vertaders ministres laicals, no només "voluntaris"? * Quins passos concrets pot fer la nostra parròquia i la nostra diòcesi per a integrar la dimensió vocacional en totes les àrees pastorals? ACCIÓ DE GRÀCIES > "Gràcies, Esperit Sant, per la teua presència. Confirma allò discernit i enfortix la nostra comunió perquè la xarxa no es trenque. Amén." ORACIÓ PER L'EVANGELITZACIÓ (tots junts) Senyor Jesús, Bon Pastor que acompanyes el caminar del teu Poble i que en cada porció de la teua Església fas present la força incessant de l'Esperit. Desperta en les nostres comunitats la consciència de la teua presència entre nosaltres, quan ens reunim per a celebrar l'Eucaristia, i quan rebem la gràcia dels Sagraments. Il·lumina les Parròquies i moviments, perquè acollint els signes dels temps, sàpien oferir al nostre món la Bona Nova de l'Amor de Déu per tots els homes. Inspira en cada cor el compromís de ser Església Missionera, que ens recorde la vocació rebuda des del nostre Baptisme a anunciar l'Evangeli amb el testimoni de la nostra vida. Acull la nostra oració per l'Evangelització en la nostra arxidiòcesi de València, que confiem a la intercessió de Maria, Mare de l'Església i Estrela de la nova Evangelització. Ella, la primera evangelitzadora, ens acompanye i ens ajude a oferir amb alegria i delicadesa el missatge de Vida Eterna. Amén.