blog: Llum en la Paraula

La tomba buida, el cor ple d’esperança

El Diumenge de Pasqua posa el punt final al Tridu Pasqual. Hem acompanyat el Senyor durant l’Últim Sopar, en la seua Passió, en la mort al Gòlgota, en la seua sepultura i, finalment, hui rebem amb joia la notícia de la seua resurrecció. No és fàcil submergir-nos en el lloc dels deixebles, de Maria Magdalena, que estimava Jesús i havia estat perdonada i salvada per l’actuació del Senyor; el paper de Pere i Joan tampoc és fàcil. Els esdeveniments són massa per a la pèrdua del Mestre, de qui tant havien après, dels gestos d’amor i misericòrdia que havien contemplat. I juntament amb aquest dolor, la vergonya d’haver-lo abandonat, d’haver-lo fins i tot negat —en el cas de Pere—. La confusió i la incertesa dominen el grup dels seus seguidors. En el moment definitiu, havien fallat. Les dones, però, encara tenien un xicotet fil d’esperança que recorria els seus cors. Jesús havia anunciat la seua passió, la seua mort, però també la seua pujada —la seua resurrecció—. Tot i això, ara, davant del cos sense vida, no podien creure ni esperar aquesta resurrecció. El cos destrossat de Jesús havia estat posat en mans de la seua mare i, d’allà, al fred sepulcre on descansaria per sempre. En paraules de Maria Magdalena: «S’han endut del sepulcre el Senyor», reactiva de nou aquella esperança activa que corre cap al sepulcre, corrent en direcció al sepulcre. Però la tomba buida era un senyal més jove i, lògicament, arriba abans. Però respecta la predicció de Pere: ell ha estat nomenat per Jesús com el primer entre els apòstols. La visió del sepulcre buit, de les benes i el sudari desplega la fe, ajuden a entendre les Escriptures. És el que també nosaltres esperem en aquesta Pasqua: escoltar la veu del Senyor que ens concedisca fortalesa i saviesa, que ens done la llum perquè ens ajude a entendre la seva Paraula i a poder encarnar-la en les nostres vides.