blog: Missatge del sant Pare Lleó XIV

Escoltar i dejunar. La Quaresma com a temps de conversió

Benvolguts germans i germanes, La Quaresma és el temps en què l’Església, amb sol·licitud materna, ens convida a tornar a posar el misteri de Déu al centre de la nostra vida, perquè la nostra fe retrobe el seu impuls i el cor no es disperse entre les inquietuds i les distraccions quotidianes. Tot camí de conversió comença quan ens deixem atrapar per la Paraula i l’acollim amb docilitat d’esperit. Existeix, per tant, un lligam entre el do de la Paraula de Déu, l’espai d’hospitalitat que li oferim i la transformació que ella realitza. Per això, l’itinerari quaresmal esdevé una ocasió propícia per a escoltar la veu del Senyor i renovar la decisió de seguir Crist, recorrent amb Ell el camí que puja a Jerusalem, on s’acompleix el misteri de la seua passió, mort i resurrecció. Escoltar Aquest any m’agradaria cridar l’atenció, en primer lloc, sobre la importància de deixar espai a la Paraula a través de l’escolta, ja que la disposició a escoltar és el primer signe amb què es manifesta el desig d’entrar en relació amb l’altre. Déu mateix, en revelar-se a Moisès des de la bardissa ardent, mostra que l’escolta és un tret distintiu del seu ésser: «He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors» (Ex 3,7). L’escolta del clam de l’oprimit és l’inici d’una història d’alliberament, en la qual el Senyor involucra també Moisès, enviant-lo a obrir un camí de salvació per als seus fills reduïts a l’esclavatge. És un Déu que ens atreu, que hui també ens commou amb els pensaments que fan vibrar el seu cor. Per això, l’escolta de la Paraula en la litúrgia ens educa per a una escolta més veritable de la realitat: entre les moltes veus que travessen la nostra vida personal i social, les Sagrades Escriptures ens fan capaços de reconèixer la veu que clama des del patiment i la injustícia, perquè no quede sense resposta. Entrar en aquesta disposició interior de receptivitat significa deixar-nos instruir hui per Déu a escoltar com Ell, fins a reconèixer que «la condició dels pobres representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics, i especialment l’Església». Dejunar Si la Quaresma és temps d’escolta, el dejuni constitueix una pràctica concreta que disposa a l’acollida de la Paraula de Déu. L’abstinència d’aliment, en efecte, és un exercici ascètic antiquíssim i insubstituïble en el camí de la conversió. Precisament perquè implica el cos, fa més evident allò de què tenim “fam” i allò que considerem essencial per a la nostra subsistència. Serveix, per tant, per a discernir i ordenar els “apetits”, per a mantenir desperta la fam i la set de justícia, traient-la de la resignació, educant-la perquè es faça pregària i responsabilitat envers el proïsme. Sant Agustí, amb finesa espiritual, deixa entreveure la tensió entre el temps present i el compliment futur que travessa aquesta cura del cor, quan observa que: «Al llarg de la vida correspon als homes tenir fam i set de justícia, però estar-ne satisfets pertany a l’altra vida. Els àngels es sacien d’aquest pa, d’aquest aliment. En canvi, els homes en tenen fam, tots es senten atrets pel seu desig. Aquesta tensió en el desig expandeix l’ànima, n’augmenta la capacitat». El dejuni, entès en aquest sentit, ens permet no només disciplinar el desig, purificar-lo i fer-lo més lliure, sinó també expandir-lo, de manera que es dirigixca a Déu i s’oriente a actuar en el bé. Tanmateix, perquè el dejuni conserve la seua veritat evangèlica i evite la temptació d’enorgullir el cor, s’ha de viure sempre amb fe i humilitat. Demana mantenir-se arrelat en la comunió amb el Senyor, perquè «no dejuna de bona veritat qui no sap alimentar-se de la Paraula de Déu». Com a signe visible del nostre compromís interior d’allunyar-nos, amb l’ajuda de la gràcia, del pecat i del mal, el dejuni ha d’incloure també altres formes de privació destinades a fer-nos adquirir un estil de vida més sobri, ja que «només l’austeritat fa forta i autèntica la vida cristiana». Per això, voldria convidar-vos a una forma d’abstinència molt concreta i sovint poc apreciada, és a dir, la d’abstenir-se d’utilitzar paraules que afecten i ferixen el nostre proïsme. Comencem a desarmar el llenguatge, renunciant a les paraules feridores, al judici immediat, a parlar malament del qui és absent i no es pot defensar, a les calúmnies. Esforcem-nos, en canvi, per aprendre a triar les nostres paraules amb cura i cultivar la bondat: dins de la família, entre els amics, als llocs de treball, a les xarxes socials, en els debats polítics, als mitjans de comunicació i a les comunitats cristianes. Aleshores, moltes paraules d’odi donaran pas a paraules d’esperança i de pau. Junts Finalment, la Quaresma posa de relleu la dimensió comunitària de l’escolta de la Paraula i de la pràctica del dejuni. També l’Escriptura subratlla aquest aspecte de moltes maneres. Per exemple, quan en el llibre de Nehemies narra que el poble es va reunir per a escoltar la lectura pública del llibre de la Llei i, practicant el dejuni, es va disposar a la confessió de fe i a l’adoració, amb la finalitat de renovar l’aliança amb Déu (cf. Ne 9,1-3). De la mateixa manera, les nostres parròquies, les famílies, els grups eclesials i les comunitats religioses estan cridats a viure durant la Quaresma un camí compartit, en el qual l’escolta de la Paraula de Déu, així com del clam dels pobres i de la terra, esdevinga una forma de vida comuna, i el dejuni sostinga un penediment real. En aquest horitzó, la conversió no només concerneix la consciència de l’individu, sinó també l’estil de les relacions, la qualitat del diàleg, la capacitat de deixar-se interrogar per la realitat i reconèixer allò que realment orienta el desig, tant a les nostres comunitats eclesials com a la humanitat que té set de justícia i reconciliació. Benvolguts, demanem la gràcia de viure una Quaresma que faça més atenta la nostra oïda a Déu i als més desafavorits. Demanem la força d’un dejuni que arribe també a la llengua, perquè disminueixen les paraules que ferixen i cresca l’espai per a la veu de l’altre. I comprometem-nos perquè les nostres comunitats esdevinguen llocs on el crit del que pateix trobe acollida i l’escolta genere camins d’alliberament, fent-nos més disposats i diligents per a contribuir a edificar la civilització de l’amor. Vos beneisc de cor a tots vosaltres, i al vostre camí quaresmal. Vaticà, 5 de febrer de 2026, memòria de santa Àgata, verge i màrtir. LLEÓ XIV PP.