blog: El camí cap a la Pasqua

Pregó Setmana Santa 2026

El passat diumenge 22 de març a les 20.00h de la vesprada tingué lloc la presentació del cartell de la Setmana Santa d’Algemesí 2026 i el pregó per part de Mn. Fernando Fayos. En el seu missatge, el nostre Vicari parroquial destacà el sentit del pregó com a anunci fidel de la Paraula de Déu, cridant a viure amb fe, urgència i alegria la proximitat de la Pasqua. Subratllà el valor de la pietat popular com a expressió viva de l’Evangeli encarnat en la cultura, així com la importància de les confraries en l’evangelització, la transmissió de la fe i la caritat, convidant a una vivència interior i autèntica.[ACONTINUACIÓ el pregó complet] - Salutacions Dignes autoritats locals. President i junta de confraries. Germans majors i acompanyants. Membres de cadascuna de les confraries. Germans sacerdots. Membres de les distintes comunitats parroquials. Membres de les distintes associacions que s’heu fet presents en este acte. Veïns i veïnes tots d’Algemesí. Esta és la primera vegada que faig un pregó a Algemesí, per la qual cosa m’he vist obligat a investigar en què consistix un pregó de Setmana Santa. Qui és el pregoner. Quina és la seua missió. Vos resumisc molt breument les meues conclusions. - Sagrada Escriptura En el món antic, abans de l’existència dels mitjans de comunicació massius, el pregoner o herald era la veu del rei. En la Bíblia, esta figura s’eleva al pla espiritual. El pregoner no parla per compte propi; la seua rellevància no residix en la seua personalitat, sinó en la fidelitat amb què transmet la paraula d’aquell que l’envia: Déu mateix. El Nou Testament utilitza la paraula grega keryx per a referir-se al pregoner. D’ací prové el terme querigma, que és l’anunci joiós de la salvació. Per tant, el pregoner bíblic és aquell que “clama”, el que “proclama en veu alta” una veritat que canvia la història. Al llarg de la història de la salvació trobem exemples magistrals d’esta tasca: • Els profetes: hòmens com Isaïes o Jeremies funcionaren com a pregoners de la justícia i de l’esperança. • Joan el Baptista: potser el pregoner per excel·lència. Es definix a si mateix com “la veu que clama en el desert” anunciant l’arribada imminent del Messies. • Jesucrist: ell mateix assumix el paper de pregoner a l’inici del seu ministeri. En la sinagoga de Natzaret, en llegir el rotlle d’Isaïes, proclama “l’any favorable del Senyor”, un pregó d’alliberament per als captius i de llum per als cecs. Després de tan rellevants pregoners, un se sent molt menut. No obstant això, hi ha una cosa en la qual puc descansar: el fet de que l’autoritat de tot pregó posseïx tres notes que no depenen de la meua vàlua personal o encert: la seua autoritat, la urgència a la qual ens crida i l’alegria que engendra en els nostres cors. Primer, l’autoritat del pregó ve d’aquell que envia, i no de l’enviat. En este cas és l’Església la que, en nom de Déu, m’envia a anunciar la proximitat d’una festa que celebra la redempció de la humanitat. Segon, la urgència del pregó transmet, no les meues ansietats personals, sinó la imminència de la irrupció d’un Regne que no és nostre, sinó de Déu. Tercer, l’alegria que només pot vindre de Déu. Perquè el fons del pregó cristià és la Bona Notícia, l’Evangeli que es manifestarà d’una manera plàstica en la Setmana Santa que prompte celebrarem. Doncs bé: esta és la meua missió: anunciar-vos, de part de l’Església, la celebració imminent de la Setmana Santa, una festa que ve a transformar, una vegada més, la nostra realitat. - Magisteri Tant de bo que esta transformació no es limite a una preciosa manifestació externa de la nostra fe, sinó que arribe a tocar el més profund de la nostra existència. Per acomplir esta missió, l’Església, per ser mare, sap com acostar-se a cadascun dels seus fills. Una d’estes formes és la pietat popular, de la qual la Setmana Santa d’Algemesí és un exemple privilegiat. En efecte, l’Església reconeix en la religiositat popular, no una forma secundària de fe, sinó una expressió legítima i vital de la inculturació de l’Evangeli, un “tresor preciós”. Així ho afirma El Directori sobre la pietat popular i la litúrgia de la Congregació per al Culte Diví: “La pietat popular és una vertadera expressió de la fe del poble de Déu, fruit de l’encontre entre l’Evangeli i la cultura.” M’atreviria a dir que, si hi ha alguna cosa que sobreabunda a Algemesí, és genialitat a l’hora d’expressar l’encontre entre l’Evangeli i la cultura d’una manera bella i original. En este poble de la Ribera trobem allò que Pau VI, en Evangelii Nuntiandi, va definir com l’expressió de la set de Déu dels senzills. Afirmava el Papa: “Si la religiositat popular està ben orientada, sobretot mitjançant una pedagogia d’evangelització, conté molts valors. Reflectix una set de Déu que només els pobres i senzills poden conéixer” (EN, 48). El Magisteri del papa Francesc ha portat esta valoració al seu punt més alt al comprendre estes pràctiques com una forma de teologia viva, una “mística popular” que és, en si mateixa, una manera d’encontre amb el diví: “En la pietat popular, per ser fruit de l’Evangeli inculturat, subjau una força activament evangelitzadora que no podem menysprear: seria desconéixer l’obra de l’Esperit Sant... És una vertadera ‘espiritualitat encarnada’ en la cultura dels senzills” (EG, 126). Una espiritualitat encarnada En efecte: la Setmana Santa, amb les seues processions, la seua música, les seues imatges, es una conseqüència de l’encarnació de Déu. I es que l’Església catòlica, a diferència de la protestant, sempre ha defensat i promogut la creació i veneració d’imatges religioses, tal com fem a les confraries del nostre poble. I és que, si com afirma sant Joan “el Verb es va fer carn” (Jn 1,14), la invisibilitat de Déu ha sigut superada per a sempte. En assumir un rostre humà en Jesús, Déu ha santificat la matèria i l’ha convertida en un vehicle de gràcia. Per tant, la imatge sagrada es convertix en una “finestra al transcendent” i una extensió de la pedagogia divina. Si el món no és altra cosa que un sagrament de Déu, si la bellesa visible ens llança cap a la invisible, és lògic que l’home haja buscat que l’art siga la “Bíblia dels senzills” que celebra que Déu ja no és una abstracció, sinó una persona amb rostre, història i cos. Els pòrtics de les nostres catedrals, els retaules de les nostres esglésies i, per descomptat, les imatges de les nostres confraries, en són testimoni. Sant Joan Pau II, en la seua Carta als artistes (1999), afirmava: “La bellesa és clau del misteri i crida al transcendent. És invitació a assaborir la vida i a somiar el futur. Per això la bellesa de les coses creades no pot saciar del tot, i suscita eixa arcana nostàlgia de Déu que un enamorat de la bellesa com sant Agustí va saber interpretar amb expressions inigualables: ‘Tard et vaig estimar, bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar!’” Tant de bo que els nostres veïns i veïnes d’Algemesí, contemplant la senzilla bellesa de Crist a lloms d’una burreta en la imatge de la confraria de Crist Rei, puguen comprendre que el qui s’acosta a la seua vida no és altre que Déu mateix. Tant de bo que, en observar la muda hermosura del Crist del Silenci, puguem penetrar en el misteri del Déu que calla i que apareix davant de nosaltres amb la discreció d’aquell anyell que fou sacrificat per amor per a salvar tota vida. Tant de bo que la confraria de l’Ecce Homo, del Natzaré i del Crist de l’Agonia facen present en les nostres existències aquell que, sent el més bell dels hòmens, ha volgut desfigurar-se per a patir amb aquell que patix. Tant de bo que, gràcies a la confraria de la Mare de Déu al Peu de la Creu i a la confraria de Nostra Senyora de la Soledat, puguem descobrir que tenim una Mare amb majúscula que ens acompanya quan estem en la creu i en les nostres soledats. Finalment, tant de bo que en la sobrietat del Sant Sepulcre arribem a entendre que Crist, amb la seua mort, ha matat la mort. La missió de les confraries Confraries de la Setmana Santa d’Algemesí, esta és la vostra triple missió: Primer, evangelitzar allí on normalment no arriba l’anunci de Crist. Expressar amb les vostres processons pels carrers del nostre poble allò que els cristians vivim en la parròquia. Segon, preservar la identitat cristiana de la nostra societat, transmetent la fe de pares a fills a través dels sentits i de l’emoció. Que siga sempre una proposta des de la llibertat, però que esta llibertat quede seduïda i lligada per llaços d’amor al Déu que ens salva. Tercer, viure la caritat i la fraternitat cristianes. Que les vostres confraries siguen sempre espais on puguen gestar-se relacions fecundes i generoses, on puga descansar aquell que ha sigut més castigat per les circumstàncies de la seua vida. No obstant, perquè tot això siga possible, és urgent que el confrare redescobrisca el sentit profund de la seua fe. Que aprofundisca en la seua relació amb Crist. Perquè ser confrare és molt més que portar un hàbit, acompanyar un pas o mantindre viva una tradició que ha passat de generació en generació. Darrere de cada processó, de cada silenci al carrer i de cada mirada cap a la imatge que avança lentament, hi ha una invitació més profunda: redescobrir el cor de la fe cristiana. La tradició confrare naix d’un desig sincer d’acostar-se a Crist, de contemplar la seua passió, la seua entrega i el seu amor per cada persona. No obstant això, amb el pas del temps és fàcil que el costum, l’organització o fins i tot l’orgull pel que és propi ens facen oblidar el motiu original. La Setmana Santa no és només memòria històrica ni patrimoni cultural: és un camí espiritual. Cada imatge que ix al carrer parla d’un misteri: l’amor que s’entrega, el perdó que s’oferix fins i tot en la creu, l’esperança que naix de la resurrecció. Perdoneu la meua insistència: el confrare està cridat no sols a representar esta història, sinó a viure-la. Redescobrir la fe significa tornar a mirar Crist amb senzillesa, deixar que la seua gràcia transforme el cor i comprendre que la vertadera processó comença dins d’un mateix. Quan la tradició s’unix a una fe viva, la confraria es convertix en alguna cosa molt més gran: un testimoni autèntic d’esperança per al món. Precisament per això, la vida de les confraries no pot reduir-se a organitzar processons o custodiar imatges estimades. El vertader sentit del seu servei naix quan participen activament en la litúrgia del Tridu Pasqual, centre de la vida cristiana. A través de la celebració del Dijous Sant, del Divendres Sant i de la Vetla Pasqual, les confraries recorden que la passió, mort i resurrecció de Crist són el fonament de tot allò que anuncien al carrer. Sense este arrel litúrgica, les manifestacions externes corren el risc de quedar-se en tradició buida. Quan els confrares resen, escolten la Paraula i comparteixen els sagraments, la seua presència pública es transforma en testimoni autèntic. Així, la participació fidel en el Tridu Pasqual dona profunditat espiritual a la confraria i orienta totes les seues activitats cap a l’anunci viu de l Evangeli en la societat actual i futura amb esperança i fe compartida. Conclusió Finalment, voldria agrair a les confraries de la Setmana Santa d’Algemesí el treball callat i senzill que feu any rere any. Desitge que el fet de poder contemplar tan de prop el sofriment de Crist ens ajude a trobar el sentit profund de tots els vostres esforços. Que el vostre exemple de vida cristiana anime altres, especialment els més joves, a seguir esta noble missió. Que estos dies ens ajuden a donar gràcies a Déu pel seu gran amor cap a nosaltres. Vos desitge a tots una bona Setmana Santa i Pasqua. Moltes gràcies a tots per la vostra assistència i que este temps de Quaresma que encara ens queda ens ajude a preparar-nos per fora i, sobretot, per dins per a viure santament el misteri de la Setmana Santa. Molt bona nit a tots.