Són setmanes de grans aprenentatges

Si la societat defensa l’educació inclusiva, aquest és un bon escenari per a acceptar aqueix compromís. I ja no em referisc només a xiquets i xiquetes amb diferents capacitats, sinó també a la infància en famílies en risc social i amb pocs recursos. En aquest país hi ha prop d’un 30% de pobresa infantil. Entenc que Internet no estarà entre les seues prioritats. El 44% de les famílies tenen només un ordinador i el 14% cap, segons les dades de l’OCDE. Si els manem tasques dins de les nostres possibilitats, cal pensar també “dins de les seues possibilitats”. En molts casos, la seua família no sabrà o no podrà ajudar-los. En molts altres, res del que estiguem fent telemàticament els arribarà, perquè no tenen accés a internet. Si hi ha alguna cosa que necessiten xics i xiques ara és sentir que seguim amb ells, que no estan sols (més enllà de la seua família) i que tenim ganes de tornar a veure’ls. Sé que sembla que el temps del correu postal ja va passar, però una carta, una trucada poden fer més que dues hores de tasca al dia. La pregunta no és si perdran ritme escolar, sinó com poden eixir millors d’això. I això, des de les administracions educatives, haurien de deixar-ho clar. Perquè un docent no és millor per manar més tasques, ni ha de justificar el seu treball manant exercicis cada dia i saturant a les famílies. Un mestre, una mestra és fonamental sempre en aquesta societat, però més ara, fent costat a les famílies a passar un tràngol com aquest, dient a xiquets i xiquetes que, quan això passe, tornarem a veure’ns i riurem d’això. Docents, famílies i infància sempre caminaran junts.